VERSIÓ EN CATALÀ i EN CASTELLÀ
Em desperta el millor despertador possible. Els plors del meu fill que amb apenes un mes de vida ja em demana el biberó. Són quarts de vuit del matí. Continua fent fred, molt de fred. Aquell febrer a Madrid no va parar de nevar i el març estava sent assoleiat i gèlid. Aquest acte nou, íntim i deliciós que és donar-li de menjar a un fill es veu alterat per un soroll fort i sord. D’aquells sorolls que no rebenten timpans, però sí que són rebuts com un sotrac, com un cop sec ràpid i inesperat al pit. Una explosió de gas? Un motor de cotxe? Ha estat un soroll esmorteït, llunyà profund, greu i intens. Al cap d’una estona una segona batzegada, de les mateixes característiques que l’anterior. I poc després una tercera. Potser una quarta?
Deixo el nen amb la seva mare. Surto a la terrassa de l’àtic i crec sentir lluny un rebombori, en direcció a l’estació de trens d’Atocha, a poc més d’un quilòmetre de casa. Truco a Barcelona. A aquella hora li explico al company Joan Pau que he sentit unes explosions aprop, massa fortes per ser un accident domèstic, massa nombroses per ser un atemptat dels habituals d’ETA, massa seguides per ser un no res. Em vesteixo amb uns texans, una camisa i una caçadora còmoda. Tinc la sensació que el dia serà llarg i dur. He d’anar a veure què ha passat i potser després explicar-ho als espectadors que a Catalunya volen saber, volen informació.
Baixo per l’avinguda Menéndez Pelayo, la via principal des de casa fins a Atocha. El trànsit està parat, un embús de cotxes que no és normal, tot i ser hora punta, les vuit menys cinc del matí. La gent surt dels autobusos i dels seus vehicles, saben que hauran d’esperar molta estona fins a poder rependre la marxa.
Arribo a l’estació quan el rellotge que hi ha a la seva façana està a punt d’arribar a les vuit i l’espectacle és indescriptible a la plaça Carlos V. Veig un jove amb la cara plena de sang, un policia municipal portant a coll a una noia que sembla desmaiada, grupets de persones que s’ajuden les unes a les altres, molts cossos estirats i asseguts a la plaça, molta gent recull aquells cossos per dur-los als hospitals en els seus vehicles, ambulàncies improvisades. Mirades perdudes, crits, corredisses i aquella olor química que no aconsegueixo identificar però que ara, molt de temps després l’associo a aquells moments, al dolor, al sofriment, a la impotència, a la mort.
Arribo a entrar al vestíbul de l’estació i aleshores un policia em diu que marxi que potser hi ha més bombes. Estic com dins d’un somni en tres dimensions, amb una textura onírica, de colors difuminats, tristos, freds. Les imatges em comencen a rodolar, seguint l’estructura circular del vestíbul, tot al meu voltant és pressa, por, pànic, irracionalitat. Una senyora de cabells blancs, serena a pesar de tot, amb les mans plenes de sang m’agafa del braç i l’ajudo a sortir al carrer. Sóc espectador d’aquelles escenes i al mateix temps recordo haver estat en aquell lloc fa tres o quatre dies, acomiadant uns familiars que venien a conèixer el meu fill.
I perdoneu que us ho digui, però d’alguna manera també em sento víctima d’aquella tragèdia, a pesar de no haver estat ferit, a pesar de no haver perdut cap familiar, a pesar que no em va tocar rebre en primera persona. Tots aquells moments els tinc presents de forma clara, inoblidable, com una cicatriu que mai no marxarà.Un regust agre, íntim que sempre m’acompanyarà. Més diluïdes queden les moltes hores de feina al tanatori de la Fira de Madrid, als hospitals, a les misses, als funerals, al ministeri de l’Interior, a la seu del PP…. Diluït i volatilitzat queda el vomitiu comportament d’alguns polítics, d’alguns periodistes, d’alguns periodistes fent de polítics i la misèria convertida en opinions ideologitzades, interessades sobre tot el què va passar. La misèria que buscava culpables on no hi eren, que buscaven raons per haver perdut unes eleccions, que no volien recordar guerres anteriors que continuaven tenint danys col·laterals molt després de la retirada de les tropes.
El meu record públic, 10 anys després, és només per les 191 víctimes. La resta me l’he quedat dins i ara la comparteixo amb vosaltres. Gràcies.
VERSIÓ EN CASTELLÀ
Me despierta el mejor despertador posible . Los llantos de mi hijo que con apenas un mes de vida ya me pide el biberón . Son las siete y media de la mañana . Continúa haciendo frío, mucho frío . Aquel febrero en Madrid no paró de nevar y marzo estaba siendo soleado y gélido . Este acto nuevo , íntimo y delicioso que es darle de comer a un hijo se ve alterado por un ruido fuerte y sordo . De aquellos ruidos que no revientan tímpanos , pero sí son recibidos como un estremecimiento , como un golpe seco rápido e inesperado en el pecho . Una explosión de gas ? Un motor de coche ? Ha sido un ruido amortiguado , lejano profundo, grave e intenso . Al cabo de un rato una segunda sacudida , de las mismas características que la anterior . Y poco después una tercera . Quizá una cuarta ?
Dejo el niño con su madre . Salgo a la terraza del ático y creo sentir lejos un alboroto , en dirección a la estación de trenes de Atocha, a poco más de un kilómetro de casa . Llamo a Barcelona . A esa hora le explico al compañero Juan Pablo que he oído unas explosiones cerca , demasiado fuertes para ser un accidente doméstico , demasiado seguidas para ser un atentado de los habituales de ETA . Me visto con unos vaqueros , una camisa y una cazadora cómoda. Tengo la sensación de que el día será largo y duro. Tengo que ir a ver qué ha pasado y quizás después explicarlo a los espectadores que en Cataluña quieren saber , quieren información .
Bajo por la avenida Menéndez Pelayo , la vía principal desde casa hasta Atocha . El tráfico está parado , un atasco de coches que no es normal , a pesar de ser hora punta , las ocho menos cinco de la mañana . La gente sale de los autobuses y de sus vehículos , saben que tendrán que esperar mucho rato hasta poder retomar la marcha .
Llego a la estación cuando el reloj que hay en su fachada está a punto de llegar a las ocho y el espectáculo es indescriptible . Veo un joven con la cara llena de sangre , un policía municipal llevando a cuestas a una chica que parece desmayada , grupitos de personas que se ayudan unas a otras , muchos cuerpos estirados y sentados en la plaza , mucha gente recoge aquellos cuerpos para llevarlos a los hospitales en sus vehículos , ambulancias improvisadas . Miradas perdidas , gritos , carreras y ese olor químico que no consigo identificar pero que ahora, mucho tiempo después lo asocio aquellos momentos , al dolor , al sufrimiento , a la impotencia , a la muerte .
Llego a entrar en el vestíbulo de la estación y entonces un policía me dice que vaya que quizás hay más bombas . Estoy como en un sueño en tres dimensiones , con una textura onírica , de colores difuminados , tristes , fríos . Las imágenes comienzan a rodar , siguiendo la estructura circular del vestíbulo , todo a mi alrededor es prisa , miedo, pánico , irracionalidad . Una mujer mayor de pelo balnco, serena a pesar de todo, con las manos ensangrentadas me agarra del brazo y la ayudo a salir a la calle. Soy espectador de aquellas escenas y al mismo tiempo recuerdo haber estado en ese lugar hace tres o cuatro días , despidiendo a unos familiares que venían a conocer a mi hijo.
Perdonad que lo diga , pero de alguna manera también me siento víctima de aquella tragedia , a pesar de no haber sido herido , a pesar de no haber perdido ningún familiar , a pesar de que no me tocó recibir en primera persona . Todos esos momentos los tengo presentes de forma clara e inolvidable , como una cicatriz que nunca se irá. Un malsabor de boca agrio e íntimo que nunca me dejarà. Más diluidas quedan las muchas horas de trabajo en el tanatorio de la Feria de Madrid , en los hospitales , en las misas , los funerales , el Ministerio del Interior , en la sede del PP …. Diluido y volatilizado queda el vomitivo comportamiento de algunos políticos , de algunos periodistas , de algunos periodistas haciendo de políticos y la miseria convertida en opiniones ideologizadas , interesadas sobre todo lo que pasó . La miseria que buscaba culpables donde no estaban, que buscaban razones para haber perdido unas elecciones , que no querían recordar guerras anteriores que seguían teniendo daños colaterales mucho después de la retirada de las tropas .
Mi recuerdo público , 10 años después , es sólo para las 191 víctimas. El resto me lo he quedado dentro y ahora lo comparto con vosotros . Gracias .