Si vas a un diccionari pots veure que la definició de la paraula “periodista” és “aquella persona professionalment dedicada a la informació o a la creació d’opinió”. Però jo em quedo amb una definició més romàntica i utòpica, la que volia creure’m quan era un nen i volia dedicar-me al periodisme i quan estudiava la carrera a la Universitat Autònoma de Bellaterra: “aquella persona que intenta acostar l’actualitat al públic, comunicar una part de la realitat, ser un comptador d’històries”. Parteixo també de la base que ser romàntic i utòpic en aquests temps és potser irreal, cursi i gairebé impossible, què hi farem?
El que sí que tinc molt clar és que un “periodista” no és això que s’entén com un “tertulià professional”. Aquests espècimens són un llast per la resta de col·legues, una taca en la professió, una poma podrida en un cistell on la majoria de pomes no ho són.
Entre els tertulians n’hi ha alguns que valen la pena, pocs: professionals que van a les rodes de premsa, que estan en el dia a dia informatiu, que tenen vàlua a tots els nivells, que opinen amb arguments objectius, que accepten el diàleg i que estan disposats donar la raó al contrari, si cal. Però hi ha els “tertulians professionals” sense escrúpols, “tertuliants“.
Jo divideixo aquest grup d’indesitjables en 3 subgrups:
-Caps de mitjans de comunicació, per exemple directors o alts càrrecs de diaris. Són “tertuliants” estrelles. a pesar que gairebé mai han fet de periodistes (sempre han estat caps i gestors), cobren una pasta infame, pontifiquen des de les seves butaques en grans platós televisius. a horaris “prime time“. Saben que són una referència informativa per a molts, uns líders d’opinió. Defensen a capa i espasa les línies editorials dels seus mitjans, normalment molt alineats amb alguna opció política. No dubten en insultar, fer gestos obscens, emprenyar-se i teatralitzar les seves intervencions. Això puja les audiències i així els continuaran contractant i alhora se’ls pagarà més per les seves actuacions. Condueixen cotxes esportius de gran cilindrada, malbaraten les targes de crèdit del seu mitjà, viuen amb el luxe per bandera, mentre molts dels seus treballadors passen pena per acabar el mes.
-Professionals que es passen al món de l’espectacle i es converteixen en “tertuliants“. Els partits polítics es fixen en aquestes persones. Solen ser periodistes veterans i farts d’una nòmina més aviat discreta. Els partits s’acosten a aquests periodistes i els plantegen un tracte irrenunciable: “t’oferim tertúlies a tots els mitjans de comunicació que vulguis a canvi que defensin les nostres posicions polítiques” No tinc proves, però a Madrid sempre s’ha dit que alguns d’aquests “tertuliants” estan a sou de partits o fins i tot de ministeris (“fondo de reptiles” és el nom molt descriptiu que se li posa a aquesta modalitat). Dit d’una altra manera: canvien el seu estatus de “periodista de prestigi” pel de “veu del seu amo”. Curt i ras: es prostitueixen.
-Joves promeses del no res. Són periodistes joves, inexperts. Molts d’ells fills o filles o nebots o nebodes o parella de “personatges importants”. Grans mitjans els fitxen sense experiència. Alguns d’ells amaguen el seu cognom (el dels seus pares o tiets que els han endollat), firmen les seves notícies amb la inicial del primer cognom seguida d’un punt i es posen el cognom de la mare. Com si això els deslligues d’un sentiment de vergonya, com si es volguessin amagar del perquè estan amb feina ben retribuïda sense haver-la adquirit per mèrits. Aquests joves també són catapultats a “tertuliants“. A canvi de cobrar xifres discretes, no cal dir que fan, diuen i opinen allò i només allò que els ordenen els seus caps. Entre aquest grup també hi ha ha algun company i companya que ha fet tot aquest recorregut amb un únic pas: ser molt carinyós o carinyosa amb el seu cap. Això no m’ho han explicat, en alguns casos ho he arribat a veure personalment. Això si, aquests joves “tertuliants” si que van sovint a les compareixences de premsa, al menys gasten sola de sabata, no com altres “tertuliants“
Potser el diccionari accepta aquests éssers com a “periodistes”, però jo mai els veure com a col·legues. Mai de la vida.
Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
st1\:*{behavior:url(#ieooui) }
/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}
EN CASTELLANO
Si vas a un diccionario puedes ver que la definición de la palabra ” periodista ” es ” aquella persona profesionalmente dedicada a la información oa la creación de opinión” . Pero yo me quedo con una definición más romántica y utópica , la que quería creerme cuando era un niño y quería dedicarme al periodismo y cuando estudiaba la carrera en la Universidad Autónoma de Bellaterra : ” aquella persona que intenta acercar la actualidad al público , comunicar una parte de la realidad , ser un contador de historias ” . Parto también de la base de que ser romántico y utópico en estos tiempos es quizás irreal , cursi y casi imposible , ¿qué vamos a hacer?
Lo que sí tengo muy claro es que un ” periodista” no es lo que se entiende como un ” tertuliano profesional” . Estos especímenes son un lastre para el resto de colegas , una mancha en la profesión , una manzana podrida en un cesto donde la mayoría de manzanas no lo son .
Entre los tertulianos hay algunos que valen la pena , pocos : profesionales que van a las ruedas de prensa , que están en el día a día informativo , que tienen valor a todos los niveles , que opinan con argumentos objetivos , que aceptan el diálogo y que están dispuestos dar la razón al contrario , si es necesario . Pero hay los ” tertulianos profesionales” sin escrúpulos , ” tertuliantes ” .
Yo divido este grupo de indeseables en 3 subgrupos :
– Jefes de medios de comunicación , por ejemplo directores o altos cargos de periódicos . Son ” tertuliantes ” estrellas . a pesar de que casi nunca han hecho de periodistas ( siempre han sido jefes y gestores ) , cobran una pasta infame , pontifican desde sus butacas en grandes platós televisivos . a horarios ” prime time ” . Saben que son una referencia informativa para muchos , unos líderes de opinión . Defienden a capa y espada las líneas editoriales de sus medios , normalmente muy alineados con alguna opción política . No dudan en insultar , hacer gestos obscenos , enfadarse y teatralizar sus intervenciones . Esto sube las audiencias y así los seguirán contratando tiempo que se les pagará más por sus actuaciones . Conducen coches deportivos de gran cilindrada , derrochan las tarjetas de crédito de su medio, viven con el lujo por bandera , mientras muchos de sus trabajadores pasan pena para acabar el mes .
-Profesionales que se pasan al mundo del espectáculo y se convierten en ” tertuliantes ” . Los partidos políticos se fijan en estas personas . Suelen ser periodistas veteranos y hartos de una nómina más bien discreta . Los partidos se acercan a estos periodistas y los plantean un trato irrenunciable : “te ofrecemos tertulias en todos los medios de comunicación que quieras a cambio de que defiendas nuestras posiciones políticas ” No tengo pruebas , pero en Madrid siempre se ha dicho que algunos de estos ” tertuliantes ” están a sueldo de partidos o incluso de ministerios ( ” fondo de reptiles ” es el nombre muy descriptivo que se le pone a esta modalidad ) . Dicho de otra manera: cambian su estatus de ” periodista de prestigio” por el de ” voz de su amo” . Lisa y llanamente : se prostituyen .
-Jóvenes promesas de la nada. Son periodistas jóvenes , inexpertos . Muchos de ellos hijos o hijas o sobrinos o sobrinas o pareja de ” personajes importantes” . Grandes medios los fichan sin experiencia . Algunos de ellos esconden su apellido ( el de sus padres o tíos que los han enchufado ) , firman sus noticias con la inicial del primer apellido seguido de un punto y se ponen el apellido de la madre. Como si eso los desates de un sentimiento de vergüenza , como si se quisieran ocultar del porque están con trabajo bien retribuida sin haberla adquirido por méritos . Estos jóvenes también son catapultados a ” tertuliantes ” . A cambio de cobrar cifras discretas , no hace falta decir que hacen, dicen y opinan aquello y sólo aquello que les ordenan sus jefes . Entre este grupo también hay algún compañero y compañera que ha hecho todo este recorrido con un único paso : ser muy cariñoso o cariñosa con su cabeza . Esto no me lo han explicado, en algunos casos lo he llegado a ver personalmente . Eso si, estos jóvenes ” tertuliantes ” si que van a menudo a las comparecencias de prensa , al menos gastan suela de zapato , no como otros ” tertuliants “
Quizá el diccionario acepta estos seres como ” periodistas” , pero yo nunca los vio como colegas . Nunca en la vida .
ambindependència 