Evidentment a Catalunya hi ha un munt de gent que desitja la
independència, votar sí i sí el 9 de novembre (en el cas que se celebri la
consulta, cosa difícil , molt difícil). I també hi ha molta gent que no vol la
independència, prefereixen continuar amb l’actual estatus, formant part d’Espanya
i per tant de la Unió Europea.
I avui, si m’ho permeteu, em centraré en un col·lectiu poc
nombrós potser però molt important des del punt de vista mediàtic i econòmic:
els empresaris catalans. Aquesta gent té una doble preocupació: passi el que
passi en l’àmbit polític hauran d’afrontar què passa amb les seves empreses.
Ningú dubta que marxar d’Espanya significaria per a ells (i
per a molts altres) un munt d’incerteses respecte als seus negocis. De ben segur
que perdrien el suport institucional, econòmic i logístic de la Marca Espanya i
encara més segur que perdrien bona part del seu mercat: l’espanyol, molts
ciutadans de les Espanyes deixarien de comprar productes d’una hipotètica
Catalunya independent.
En els últims mesos molts empresaris, emprenedors i gestors
de marques catalanes s’han posicionat.
José Manuel Lara, president de Planeta és un home pragmàtic
i els seus interessos són 100% econòmics, no coneix d’ideologies quan pel mig
estan els seus molts diners. No li ha importat compartir accions a diaris tan
oposats ideològicament com La Razón i L’Avui. I Lara ho ha deixat molt clar: Si
Catalunya marxa d’Espanya “jo m’emportaré Planeta a Sevilla”
Josep Lluis Bonet és el president de Freixenet, líder en la
venda de caves. En un esmorzar fet a finals de 2013 a Madrid i davant de
molts empresaris madrilenys va assegurar que “el mercat del seu producte està bàsicament
fora d’Espanya” per afegir que “no contemplo la independència de Catalunya,
perquè forma part essencial d’Espanya”.
Isidre Fainé, president de La Caixa i Josep Oliu, del
Sabadell són conscients que la major part de la seva clientela són persones i
empreses espanyoles. I com a bons banquers volen conservar el negoci, per tant
volen esvair possibles núvols que aneguessin el seu hortet.
Ramón Paredes és un dels homes forts de Seat, una de les
empreses punteres a Catalunya. Fa uns mesos, preguntat sobre el procés
sobiranista, va respondre amb claredat: “nosaltres només volem generar riquesa
i ocupació”. Pilotes fora.
Avui la CEOE i Foment del Treball i els seus presidents, els catalans Joan Rosell i Gay de Montellà, han dit que prefereixen no barrejar negocis i polítics. Més pilotes fora.
Aquests són només uns exemples del posicionament de grans empresaris
catalans respecte al debat independentista. I em deixo molts i molts
empresaris, potser no tan mediàtics que tenen aquesta mateixa idea, similar, o
totalment la contrària.
El cert és que els anomenats empresaris “mediàtics” sí que
han dit la seva i aquesta és que No volen la independència. Dit això em
pregunto i no em responc clarament una sèrie de coses:
-És lògic i comprensible que la por a les represàlies d’una Espanya
abandonada per una hipotètica Catalunya independent faci actuar aquests grans empresaris
només a favor de les seves empreses i potser deixant de banda els seus desitjos
personals? És això egoisme??
-Aquest posicionament pot calar en la població catalana independentista i
actuar aquesta amb un possible boicot cap aquests productes catalans? Seria quadrar el cercle a cops de martell o una entelèquia diabòlica?
-Un col.lectiu tan
poc nombrós, però tan potent econòmicament pot fer torçar voluntats populars
molt més generalitzades que els seus posicionaments? Mai tants van deure tant a tant pocs? com deia Churchill.
-Com ha d’actuar el govern català si una part tan important
com el seu empresariat navega en direcció totalment contraria a la seva?
-Realment les empreses catalanes s’enfonsarien en una
Catalunya independent?
-En aquest hipotètic escenari, les relacions comercials i
econòmiques entre Catalunya i Espanya quedarien desconnectades, tallades,
finiquitades?
Dubtes, pressions, interessos contraposats…..
ambindependència 