VERSIÓ EN CATALÀ I EN CASTELLÀ
Jo era molt petit i Catalunya i Espanya navegaven per la denominada Transició democràtica. Anava un diumenge amb els pares i els germans pel Paral·lel a fer l’aperitiu a una cafeteria que es deia Sidney, on feien uns bolets per plorar de bons que eren. I de sobte, un home vell amb barret d’aquells que jo deia “de gàngster” es va llençar amb un ganivet contra un cartell electoral, mentre cridava no sé què de “esos malditos catalanes”. Jo no entenia res, no sabia perquè aquell home va arrencar el cartell a ganivetades i maleint els catalans. I de fet, vam marxar ràpid cap a la Sidney, no eren temps perquè ningú discutís gairebé res a gairebé ningú, no fos cas. Era un rètol amb la cara de Joan Reventós o això crec recordar. Era l’any 1977 i se celebraven eleccions generals que a Catalunya va guanyar el partit de Reventós, els socialistes catalans. Des d’aquell dia, Reventós i el seu partit em van despertar simpatia: eren catalans, com jo, els meus pares i els meus germans. Coses de la vida d’un nen de 8 ó 9 anys. Per cert, que això li vaig dir un dia al Raventós al Parlament i em va dir que en aquells anys setanta més d’un l’hagués volgut dedicar alguna ganivetada de veritat, com aquell vell del barret de gàngster que va esmicolar el seu rostre de paper.
El Partit dels Socialistes de Catalunya es va fundar el 15 i 16 de juliol de 1978 en el Congrés que va unificar tres formacions polítiques : el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, la Federació Socialista Catalana del PSOE i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament . Va ser l’intent definitiu per formar un partit socialista català amb vocació de govern. El PSC es va definir com un partit sobirà, autònom respecte del PSOE, però amb un protocol d’unitat que establia la seva participació en els òrgans federals: l’Executiva, el Comitè Federal, i les Corts espanyoles.
El PSC, per tant, és un partit sobirà federat al PSOE, i això el fa singular en el conjunt del socialisme espanyol perquè, tot i participar en els seus òrgans federals, té personalitat jurídica pròpia, finances independents i manté una total autonomia d’acció en el marc de la política catalana. (Aquesta definició l’he copiat integral de la pàgina oficial del PSC)
Abans de la Guerra Civil espanyola, als anys 20 del segle XX el Partit dels Socialistes va tenir precedents en la Unió Socialista de Catalunya. O després de la Guerra aquests precedents del PSC van ser el Moviment Socialista (anys 40), Reagrupament o Convergència Socialista (anys 60). En tots aquests casos, abans i després de la guerra el socialisme català ha tingut personalitat pròpia i el PSOE, el seu partit germà a la resta d’Espanya, no ha tingut a penes representativitat a Catalunya.
Ningú entén l’actual Catalunya sense el socialisme català, tan el clandestí com el que no ho és. I no només perquè en democràcia hi hagi hagut dos presidents de la Generalitat socialistes, els presidents Maragall i Montilla. NO només perquè la democràcia s’ha alimentat de personatges savis com Obiols, Reventós, els Nadal, els Clotas…. Jo crec que l’actual Catalunya no s’entén sense el PSC perquè tinc la creença que cap partit ha integrat tan bé als nous catalans a Catalunya. Històricament,el PSC era una formació que combinava la seva branca catalanista amb la branca catalana arribada des de tots els punts de l’Estat. Havia fet una mescla ideal entre tot allò que representava Catalunya, incloses la Barcelona burgesa dels Maragall amb el cinturó vermell barceloní de Corbacho, o Montilla. En definitiva, el que és l’actual Catalunya mestissa i per tan més rica i plena.
I ara em produeix profunda pena que aquella fórmula ja no funcioni. Tinc la sensació que a l’actual direcció del PSC ha pesat més una part que l’altra. Tinc la sensació que ha pesat més la por a Madrid i a Ferraz , al PP i a la resta de’Espanya, que la por a fer cas de les seves bases, a fer cas d’una important part dels catalans.
I em fa por i molta que el PSC es pensi que fent fora del partit mitja dotzena dels seus resoldrà la situació a Catalunya, o almenys la situació al carrer Nicaragua. Les urnes decidiran.
VERSIÓ EN CASTELLà
Yo era muy pequeño y Cataluña y España navegaban por la denominada Transición democrática . Iba un domingo con los padres y los hermanos por el Paralelo de Barcelona a tomar el aperitivo a una cafetería que se llamaba Sidney , donde hacían unas setas para llorar de buenos que eran. Y de repente, un hombre viejo con sombrero de aquellos que yo decía ” de gángster ” se lanzó con un cuchillo contra un cartel electoral , mientras gritaba no sé qué de ” eses malditos catalanes ” . Yo no entendía nada, no sabía porque aquel hombre arrancó el cartel a cuchilladas y maldiciendo a los catalanes. Y de hecho , nos fuimos rápido hacia la Sidney , no eran tiempos para que nadie discutiera casi nada a casi nadie , por si acaso . Era un letrero con la cara de Joan Reventós o eso creo recordar. Era el año 1977 y se celebraban elecciones generales que en Cataluña ganó el partido de Reventós , los socialistas catalanes . Desde aquel día , Reventós y su partido me despertaron simpatía : eran catalanes , como yo , mis padres y mis hermanos . Cosas de la vida en un niño de 8 ó 9 años . Por cierto, que eso le dije un día al Raventós en el Parlament y me dijo que en aquellos años setenta más de uno le hubiera querido dedicar alguna cuchillada de verdad , como aquel viejo del sombrero de gángster que desmenuzó su rostro de papel .
El Partido de los Socialistas de Cataluña se fundó el 15 y 16 de julio de 1978 en el Congreso que unificó tres formaciones políticas : el Partido Socialista de Cataluña , la Federación Socialista Catalana del PSOE y el Partido Socialista de Cataluña-Reagrupament. Fue el intento definitivo para formar un partido socialista catalán con vocación de gobierno. El PSC se definió como un partido soberano , autónomo respecto del PSOE , pero con un protocolo de unidad que establecía su participación en los órganos federales : la Ejecutiva , el Comité Federal , y las Cortes españolas.
El PSC, por tanto, es un partido soberano federado al PSOE , y esto lo hace singular en el conjunto del socialismo español porque , a pesar de participar en sus órganos federales , tiene personalidad jurídica propia , finanzas independientes y mantiene una total autonomía de acción en el marco de la política catalana . ( Esta definición la he copiado integra de la página oficial del PSC )
Antes de la Guerra Civil española , en los años 20 del siglo XX el Partido de los Socialistas tuvo precedentes en la Unión Socialista de Cataluña. O después de la Guerra estos precedentes del PSC fueron el Movimiento Socialista ( años 40 ) , Reagrupament o Convergencia Socialista ( 60 ) . En todos estos casos , antes y después de la guerra el socialismo catalán ha tenido personalidad propia y el PSOE , su partido hermano en el resto de España , no ha tenido apenas representatividad en Cataluña .
Nadie entiende la actual Cataluña sin el socialismo catalán , tanto el clandestino como el que no lo es . Y no sólo porque en democracia haya habido dos presidentes de la Generalitat socialistas , los presidentes Maragall y Montilla . NO sólo porque la democracia se ha alimentado de personajes sabios como Obiols , Reventós , los Nadal , los Clotas …. Yo creo que la actual Cataluña no se entiende sin el PSC porque tengo la creencia de que ningún partido ha integrado tan bien a los nuevos catalanes en Cataluña . Históricamente , el PSC era una formación que combinaba su rama catalanista con la rama catalana llegada desde todos los puntos del Estado . Había hecho una mezcla ideal entre lo que representaba Cataluña , incluidas la Barcelona burguesa de los Maragall con el cinturón rojo barcelonés de Corbacho , o Montilla. En definitiva , lo que es la actual Cataluña mestiza y por tanto más rica y plena.
Y ahora me produce profunda tristesza que aquella fórmula ya no funcione . Tengo la sensación de que en la actual dirección del PSC ha pesado más una parte que la otra . Tengo la sensación de que ha pesado más el miedo a Madrid y Ferraz, al PP y al resto de España, que el miedo a hacer caso de sus bases , a hacer caso de una importante parte de los catalanes .
Y me da miedo y mucho que el PSC se piense que echando del partido a media docena de los suyos resolverá la situación en Cataluña , o al menos la situación en la calle Nicaragua . Las urnas decidirán .
ambindependència 