Avui al Congrés dels diputats s’ha celebrat el trenta cinquè aniversari de la Constitució. Ho llegireu, ho sentireu i ho veureu als mitjans de comunicació. El president espanyol Mariano Rajoy diu que per modificar l’anomenada Carta Magna (i el què això podria suposar en relació al debat sobiranista català) es requereix el mateix consens que hi va haver el 1978 quan es va fer. Rajoy no sé si te en compte que en aquells anys la democràcia estava molt verda, els militars nostàlgics del franquisme molt actius i tots els partits polítics volien arribar a acords, fossin els que fossin, per protegir-se i allunyar-se de la situació.
Ara arribar a un gran consens per reformar la Constitució com el que demana Rajoy és fer política ficció (no n’hi ha ni per fer lleis educatives, ni polítiques econòmiques, ni per acordar el futur de les pensions). Rajoy sap que aquest consens és ara per ara impossible. El PP no vol tocar l’status quo per no donar ales, ni esperances als independentistes catalans ni a tots aquells que estan pendents del què pot passar (bascos per exemple).
El PSOE diu que vol asseure’s a parlar per arribar a un consens per millorar segons quines qüestions i que depèn dels resultats de tot plegat engegar possibles canvis. Entre nosaltres, tot això és allargar la qüestió sense saber quina és la qüestió.
I ja no parlem del possible consens amb forces que no existien el 1978. Partits com UPyD (cada cop amb més força a Madrid) i Ciutadans (amb força creixent a Barcelona) no volen cap canvi que afecti la unitat territorial d’Espanya. I els militars ja no tenen nostàlgies franquistes, ja no estan tan actius com a finals dels setanta, però compte si algú toca la indissoluble unitat d’Espanya!!! Fins i tot l’Església espanyola diu que compte amb el desitjos divins.
El PSC, l’únic partit de govern català present a l’homenatge madrileny a la Constitució, demana pressa per fer la reforma i aturar l’ enfonsament electoral que preveuen els sondejos. Sembla que te difícil fer-se sentir i més encara que li facin cas.
I des de Barcelona, els partits sobiranistes veuen més lluny l’acord amb Madrid i és de suposar que continuaran remant en direcció al referèndum.
Per tan, res de nou. El què més m’ha cridat l’atenció avui de tot plegat és que la Constitució ja no és ni de bon tros aquella Llei que va unir als demòcrates en aquella Espanya convulsa de la Transició. I la llista d’absents a l’homenatge creix i creix. No hi ha estat Convergència i Unió (govern català), Esquerra Republicana, Esquerra Plural (de la qual forma part Iniciativa), el PNB (govern a Euzkadi), Bildu, el Bloc Nacionalista Gallec o els valencians de Compromís. Numèricament no són majoria, però si que formen una minoria suficient i de pes com perquè algú estigués preocupat per la seva absència. Aquestes formacions juguen les seves basses polítiques en contra de la Constitució. I tan preocupant com això o més hauria de ser l’absència d’altres. Han faltat 14 dels 19 presidents autonòmics. Molts d’aquests, la majoria, no són contraris a la Constitució, gens ni mica. Amb la seva absència han mostrat alguna cosa més preocupant que el rebuig a la Constitució: indiferència i poc interès en perdre’s un pont festiu.
ambindependència 